Galicia Hoxe
Acaba de morrer, o 17 de outubro, ós 81 anos de idade. Eu era lector de todas as columnas –era o primeiro que facía ao ter o xornal nas mans cada día– que publicaba no diario ‘El País’, aínda que non compartía sempre as súas ideas.
Interesábame a valentía coa que Haro Tecglen escribía os seus artigos. Nunca enganaba a ninguén e a súa actitude engaliolábame.
Eduardo Haro Tecglen estaba case que tan tolo coma min e escribía cousas verdadeiramente ferintes sen ter en conta o poder (económico, político, relixioso) dos personases que criticaba. Dicía verdades coma puños, as súas verdades. Viviu as tristes vicisitudes da Guerra Civil e dos anos posteriores. O franquismo obrigouno a presenciar a persecución do seu pai, que pasou 30 anos na prisión. Iso fixo de Haro Tecglen o roxo que era, condición da que se sentía orgulloso.
Foi director durante 10 anos do xornal ‘España’ de Tánxer. E pilotou, á beira de Escurra, os mellores anos de ‘Triunfo’, revista na que colaborei esporadicamente. Como tamén en ‘Tiempo de Historia’, que dirixiu Haro Tecglen, publicación na que saíron os meus traballos que levaron por título ‘Verdad y ficción en la historia de la Bella Otero’ e ‘Una reveladora carta inédita de Castelao’.
Haro Tecglen confesou que a morte dos seus catro fillos era ‘unha dor perpetua’. A ferida e a sensación que lle causou determinou, segundo el, que o mundo que vivía xa non era o seu e nos derradeiros tempos influíu decisivamente nese Haro Tecglen escéptico que coñecemos. O pasamento seu estou seguro de que aliviaría a un gran número dos seus inimigos que xa non terán que facer fronte ás súas implacables críticas.
Eduardo Haro Tecglen é autor de varios libros, en cuxas páxinas latexan as súas ideas democráticas e republicanas: ‘Fascismo, génesis y desarrollo, ‘La guerra de Nueva York’, ‘El hijo del siglo’, ‘Ser de izquierdas’, ‘La buena memoria’... Foi premiado en varias ocasións pola súa defensa dos dereitos humanos.
Estou moi de acordo co que di Juan Luis Cebrián no seu artigo necrolóxico: "Mientras tantos de su entorno abandonaban la ascesis literaria por los oropeles del poder o del dinero, Haro Tecglen mantuvo hasta el final su estética, siempre displicente con los corruptos y con los idiotas, porque sabía que ése era el escalón irrenunciable en la defensa de la ética".
Muy buen artículo de Xavier Costa Clavell, que también escribe muy buenos libros como Las dos caras de Galicia bajo el franquismo, que publicó hace casi treinta años.
Por : revistatriunfo el Miércoles 2 de Noviembre de 2005Sense conèixer el galec, crec que he aconseguit entendre l'article de Xavier Costa. En ocasions, l'interés trenca barreres. Interés per llegir linies escrites en serietat i equilibri, la recerca de les quals en aquesta pàgina requereix, algunes voltes, prou de temps.
Amb la meua juventut, m'agrada llegir opinió, com m'agradava llegir l'Eduardo, però m'entristeix enormement trobar-me tantes expressions carents de tot tipus de tolerància i respecte. Algunes, fins i tot, em resulten totalment despreciables.
Insults, descatalogacions rencoroses i baralles ocupen masa espai en aquest racó d'opinió lliure. Crec que és algo lamentable. Per a mí, la llibertat no és aixó. No és dir i fer tot allò que vullgues sense respectar ningú, ni tansols aquell que ja no pot defensar-se.
I no em refereix a un únic grup de persones en ideologia contraria a la defensada per Haro, perque són molts/es el que entren en el joc, de tots el colors.
Lo que no acave d'entendre és la raó per la qual tenen tanta necessitat d'entrar en aquesta pàgina homenatge a EHT tantes persones que el desprecien (fins i tot, després de mort). Per a qué?, ¿tan intolerants són i tan poc racionals que no poden viure sense demostrar el seu despreci i el seu odi per tot arreu? Tinc la impressió de que viuen pel conflicte, no per la convivència. I molt menys per la democràcia. Allò amb lo que molts/es d'ells/es s'omplin la boca.
Pot ser un polític, o un periodista, o un company de feina o, tal volta un amic diu, pensa o escriu coses en les que no estic d'acord, però dia a dia, l'últim que se'm passa pel cap és iniciar cap a ell/ella un constant sentiment d'odi, sense que hi haja alguna altra raò més fort. Trobe que és una gran perdua de temps. L'espai que omplis en odi, no el pots omplir de felicitat, que ja és prou difícil d'aconseguir en el món en que vivim.
Em sap mal per aquestes mersones. Em recorden a un jefe que vaig tindre. Es passava en dia renegant-nos, enfurit, odiant-ho tot (llevat de algunes èpoques passades)... Al principi, és veritat que em despertava despreci, però en el temps açò es tornà llàstima. Podrit de diners i propietats, els seus fills renegaven del seu cognom, tenia una casa que només vore-la fèia tanta llàstima com el seu propi aspecte... I dic tenia, perque lo que es diu viure..., mai no dinava ni sopava en ella, sempre en restaurants i casinos. Al cap i a la fi, ningú li esperava en casa. Ni tan sols ell mateix.
No puc evitar sentir pena quan m'enrecorde d'ell i tinc la sensació de que no serà molta la gent que l'acomiade el dia que ens abandone. ¿De què li ha servit el seu caràcter dictatorial, tanta intolerància i tant d'odi?
No sols ell tindria que formular-se aquesta pregunta.
P.D.: Com Xavier Costa, en ma casa també s'admirava la valentia de EHT per dir allò que pensava i damunt fer-ho en serietat i racionalitat. Hem perdut un gran intel.lectual, un gran agitador de conciències. Fins sempre, Eduardo.
Por : Mixta el Miércoles 9 de Noviembre de 2005