Eduardo Haro Tecglen

Gabriel Florit: Un dia fet amb la destral grossa

Diario de Balears

Quan jo era nin, en bon català de Sineu, quan una cosa, una persona o una circumstància concreta resultava disforja, desproporcionada, maldestre, inadequada pel que fora, malgrat fos aquest el seu estricte natural, se'n deia que estava fet amb la destral Grossa. Potser li escau el qualificatiu al dia que a continuació us narraré, si els déus i els dimonis m'ajuden. Mirin, de bon matí vaig destapar un sobre que el dia anterior havia duit del poble, era de telefònica i era un rebut, ja passat pel compte del banc, de 75 -ni més ni manco, corresponent als mesos de juliol-agost d'enguany. Si tenim en compte que es tractava del telèfon d'una casa tancada des del mes de maig, que morí ma mare, el primer pensament va ser que es tractava d'un error de la CT, amb tota evidència. Però no, quan em vaig posar en contacte amb ells per denunciar el disturbi, em contestaren que la quantitat corresponia al descompte, improcedent ara, que li feien a la usuària (ma mare), per la seva condició de jubilada, i com que no havíem contestat a la seva requisitòria de remesa del certificat de vivència, ens havien efectuat el càrrec corresponent de la diferència. I jo que gràcies, vostès perdonin. I un dit dins la boca i un altre a un altra banda.

Sols una estoneta més tard llegesc al diari que n'Eduardo Haro Tecglen havia tengut la mala experiència de morir-se i deixar-me una mica més orfe encara. De seguida he pensat: vuitanta-un anys i anar-se'n pràcticament sense adonar-se, no és mala mort, mestre. Enyoraré la seva gran tècnica periodística, la destresa d'emprar, cercar i trobar l'argument més efectiu a cada tema, la maduresa intel·ligent, lúcida. Fins i tot qualque pic, quan estava en total desacord amb el que escrivia, hi havia d'estat en la manera com ho deia. Els diumenges El Pais no li publicava article i el dia em semblava com a buit, tenia una mancança. Des d'ara serà diumenge sempre, puta món.

I per acabar de fer els deu reals justs, l'angelet de la tortada com si diguéssim, la premsa del dia també envergava en titulars grossos la creació per part del President don Jaume Matas Palou, i el seu equip d'intrèpids Consellers, consumats adalils, desfermats defensors de la nostra històrica integritat cultural més genuïna, de la enteresa i més substancial protecció del territori heretat dels padrins i els repadrins, malgrat hagin hagut de fer alguna concessió mínima si li demanes a ell, segur, en la qüestió de les vies de comunicació rodada, més que res perquè algun pobler, insigne amic seu, pugi anar a guanyar-se el pa a Ciutat estalviant 18 minuts del seu preciós temps, pobre home... Ara ja no sé on era... Ah, sí: l'Excel·lentíssim ha nomenat cap de la nova, flamant Conselleria d'Immigració i Cooperació una senyora provinent d'Orellana la Vieja (Badajoz), anomenada Encarnación Pastor.

Aquesta dona estava predestinada. Fins i tot el seu nom ja ho vaticinava: segons Alcover: encarnació: acte de prendre cos o forma visible una cosa immaterial. I, seguint amb referències bíbliques, l'Excel·lentíssim li digué: acosta't filla meva estimada en qui tenc posades totes les meves complaences. I no és per a manco, sols extremenys n'hi deu haver devers 17.000, segons ha dit ella mateixa. És un borsí de vots interessant, llépol a bastament. D'integrar el personal a la nostra llengua i cultura no ho farà amb ningú. Ella se n'ha ben fotut en els quasi trenta anys que fa que es guanya les sopes per aquí, de què fer-ho entendre als altres, amb quina autoritat moral? De «cooperar» sí que ho farà, punyetes, vaja que sí. Puntualment amb tot, tot, tot el que li digui el sr. Matas, clar, que qui paga mana, mancaria. «Para eso estamos», com deia aquella doneta de «Los santos inocentes» d'en Mario Camús-Miguel Delibes, recorden?